1.4.17

La Pantera de Rilke

Probablement La Pantera de Rainer Maria Rilke (Praga, 1875) és un dels millors poemes que s’han escrit. Ho té tot, encapsulat i reduït en pocs versos. Hi és la matèria. I el contingut. I la bellesa. La forma, perfecte, eleva encara més cada una de les passes de la pobre pantera engarjolada.


És un poema nítid com una matinada. Hi ha els cercles concèntrics que com un joc estel·lar giravolten els uns sobre els altres: els ulls de la pantera, potser? El cercle de les passes de la pantera, el cercle de la gàbia, el cercle mental. El món fet de reixes. L’interior i l’exterior. I aquí, entrant i sortint, tot el joc, la reflexió, el pensar que aquesta pantera de Rilke té molt d’humana i tots, poc o molt, ens hi veiem reflxats.

LA PANTERA

El seu esguard, cansat de veure passar
les reixes, ja no retè res més.
Creu que el món està fet
de milers de reixes i, més enllà, no res.

Amb un caminar tou, passos flexibles i forts,
gira en rodó en un cercle menut;
és talment una dansa de forces entorn d’un centre
on roman atuïda la seva voluntat potent.

A voltes, s’alça el teló de les parpelles,
mut. Una imatge hi penetra,
recorre la calma en tensió dels seus membres
i, quan arriba al cor, es fon.

 Rainer Maria Rilke
(Crec que la traducció és de Vinyoli, no estic segur)