27.8.16

Vent d’aram, Joan Vinyoli.

Aquest petit llibre de poesia de Vinyoli, de tots els que he llegit d’ell, és el que més m’arriba. Profunditat, aparent senzillesa, la bellesa no s’escapa. Vent d’aram (1976), en edició de tapes vermelles, tal com el vaig comprar a una llibreria de Ronda Universitat que fa anys és un botiga per turistes. També hi ha una unitat, el bosc com teló a l’escenari d’una existència, tota una vida passada per l’alambí de la metàfora, la imatge, el ritme lent i la música que fa d’aquest Vent d’aram un dels millors llibres en llengua catalana, moderns, que he tingut a les mans.




Hi ha aquesta peça que tant em recorda a Kavafis.

EL GUANY

Mai no et rendeixis.
                               Gira't del costat
on abans veies el penell
que et feia creure en l'últim crit
del gall dels boscos.
                               Entra
mar negre endins i baixa al fons.

Quan pugis, coraller, i t'hagis tret
el feixuc escafandre,
t'hauràs guanyat una mar llisa
i el vol del gavià.

O aquesta altre que sembla una lloança al mateix fet de viure, en aquella època en la que el poeta començava a estar molt malalt.



APLEC

He vist anar i he vist tornar, de lluny,
aplecs de gent -estendards i cridòria-
pels flancs de la muntanya.
Berenaven, bevien, ballaven excitats.
Més tard els homes han cobert les noies
esbojarrades, d'anques d'euga,
mentres el cel es feia roig.

Tu, noi sorrut, no estiguis furgant sempre
la closca del cervell, no miris
rajoles amb ocells ni vidres decorats,
no masteguis el pa de la paraula.
Uneix-te a tots. Inventa't l'alegria.

O aquest altre poema, també esperançat.

DIE ZAUBERFLÖTE

Aturada en unn bosc
de cedres vells, toques la flauta.
                                                  Quina
tonada, no ho sé.
                           Somreies
feliç.
         Em parles de vegades
amb una veu potser l’equivalent
del primigeni so.
                           No deixis
mai de tocar en el passat ni ara.
Crea el so.




La veritat és que oblido la majoria de llibres que llegeixo. Aquest no, aquest es sosté sobre el sedàs dels anys.

23.5.16

La dona boxa

Un altre graffiti que m’enamora. Aquest sobre boxa, aquesta imatge que tan suggereix. És a una porta d’una minúscula plaça de Gràcia, la Gato Pérez.

imatges poétiques
By Igor.

15.5.16

27.4.16

Malsons de gat, relats de literatura fantàstica



Aquest dijous, a les 19:00 h, farem la presentació oficial de “Malsons de gat” a la llibreria Gigamesh!!! AQUÍ us deixo l’enllaç a l’esdeveniment que hem obert a Facebook per si us hi voler sumar. «Malsons de gat» és un llibre de relats foscos, distòpics i en la línia de la ciència ficció més suggerent que planteja 15 històries on la realitat sempre es posa en qüestió. 



«Malsons de gat», el llibre que inaugura la col·lecció Medea de literatura fantàstica i ciència ficció en llengua catalana, de l’editorial Hermenaute. «Malsons de gat» és un llibre de relats foscos, distòpics i en la línia de la ciència ficció més suggerent que planteja 15 històries on la realitat sempre es posa en qüestió. Els malsons dels gats, animals sempre especials i evocadors, i també dels éssers humans, prenen forma en aquest recull de satírics cops de puny literaris. Un llibre que conjuga la ciència ficció, l'horror grotesc i que és mou en paràmetres un xic surrealistes.



«Malsons de gat» és un artefacte literari singular. No és un recull de contes ni una antologia, sino un viatge a sis mans inspirat en el joc literari dels cadávers exquisits. Tot comença com un repte a través del correu electrónic. «Ep, mira, tinc aquest inici de relat, vols continuar-lo?». La resposta no es fa esperar i deriva en un creuament de textos que s'allarga durant uns anys.



Sinopsi: A «Malsons de gat» hi trobareu quinze històries, quinze malsons d
’índole ben diversa, amb personatges que habiten mons inquietants, on la foscor és gairebé sempre present, com si lobscuritat per ella mateixa tingués el do dafavorir que sesdevinguessin fets extraordinaris. Sembla que en els humans, els malsons i la por van de bracet.



13.2.16

Minerva Margarita Villarreal, poetessa mexicana, de tant en tant, escriu poemes epigramàtics que em van caure, o millor encara, saltar de la cadira. En deixo alguns, amb l'esperit del gran poeta Marcial.


Indiscpuesta

Te quejas de que no hay hombres
y cuando llegan los espantas.
¿Fea?
No, la boca abres
y no precisamente llueven besos,
es tu amargura la que arrecia.


Sabiduría

Ah, el amor, mi Catulo,
el amor que me juras eterno
más tarde lo sabré
derramado
en las piernas de Filis.


La litera de Claudia es detenida ante el paso de las masas

¡Esta aberrante multitud,
esta imprevista marcha que obstaculiza mi paso!
Ojalá mi hermano
volviera del Hades y estuviera aquí
para ordenar una leva
y así limpiar
nuevamente
las calles de Iguala.

31.1.16

Amb il•lusió!

«Amb il·lusió». Cita de l’economista i polític Artur Mas (Barcelona, 1956- Barcelona 2016).