25.9.12

Oda al Gripau


Una poesia al gripau, petit, lleig i lliure.
Oda al Gripau

L'invoques perquè t'ajudi
a moure no sé quines penes.
Els de casa el criden
perquè, diuen, hi ha desordres.
Ell l'estira del braç,
s'atansa ensenyant l'ullal.
Però si és un gripau!
Un gripau que viu al fang
pendent de la mosca que passa
que canta a la lluna
que vola-vola-vola.
Què li dieu dels déus i oxitocines?
Si és un pobre gripau
que no en sap de regnes ni promeses
ni de queixes i tristeses
ni de fites vitals
ni de núvies que corren
ni d'arnes d'una sola ala
ni deutes existencials.
És un gripau que viu
prop de l'aigua
que si obra la boca i canta,
amagat al fullatge,
és per fer riure
la formiga amiga que s'escarrassa.
Un gripau d'ulls tancats, mig babau,
un gripau esparracat
un gripau que viu a la bassa.

               Igor Kutuzov 2012
poesia gripau

24.9.12

I el peix petit...


I el peix petit...

I el peix petit li va dir
al peix gran
Escolta tu! No vols dir
que aquí hi sobra espai
Oi-tant-Oi-tant!

I el músic li va dir
al director d'orquestra
Escolta, no puc anar
allí a caçar
Arcs de Sant Martí?
Oi-tant-Oi-tant!

I el fregall li va dir
a la taronja
Escolta, tu sovint
somies en cassoles
que graviten soles?
Oi-tant-Oi-tant!

I l'ombra d'estiu
li va dir a l'alzina
Escolta, no vols dir,
no vols dir res de res?
Oi-tant-Oi-tant!

11.9.12

És en Lluís Llach un mal poeta?


poesia llach
Afirma Lluís Llach en unes calentes declaracions al diari La Vanguardia d'avui, onze de setembre de 2012, que ell és mal poeta i escriptor. Òndia. És l'edat? És una llum cegadora que l'ha estabornit? És sincer? No en tinc ni idea, però són declaracions cridaneres que m'ha l'ha tornat, al Llach.

Algunes de les seves cançons diuen coses com aquestes:
Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca,
digueu-li que la vull
però no puc anar a estimar-la,
que encara hi ha combat.

Companys, si coneixeu el cau de la sirena,
allà enmig de la mar,
jo l'aniria a veure,
però encara hi ha combat.

I si un trist atzar m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
si guanyem el combat.
Hi ha alguna cosa sublim a les cançons d'aquest home que nos saps bé si va o torna. En Llach mira la societat, canta a la gent que l'envolta, com la Laura, s'en va, a vegades, al mite, torna portant-nos Kavafis, puja un cim pujant un rierol i veu que venim del nord i del sud i més enllà. En Llach, a vegades massa melodramàtic pel meu gust, sembla que ploriqueja en directe. En Tennyson ja parlava de les llàgrimes vanes, dels dies que no hi són. Tot i així, les cançons de que petit vaig aprendre d'en Lluís Llach les segueixo cantant. Ara rentava els plats i cantussejava Abril 74'. Coi, però si jo vaig néixer al 1973, un gelat mes de gener. Aquest home és etern, doncs, tot i que no m'agradin els seus directes i aquella veu que fa a vegades, com si tingués al turmell una abella que el pica.
Perquè en Llach va saber mirar al seu voltant, més enllà del seu melic. I té, a voltes, un alè èpic, un força al cant que traspassa les fronteres. En Llach recollia els anhels i les esperances de molts en un món en transició, aquells anys en que la gent estava disposada a sacrificar alguna cosa pel bé comú. Les cançons de Lluís Llach tenen poesia certa, tenen força, profunditat i melodia.

Avui, enmig d'una crisi terrible, els nois del rock català fan cançons boniques, dolces. Que maco. Són folklòrics, moderadament moderns i costumistes. Ai, mare, que la meva novia m'ha deixat mentre miro l'Apple a la platja i un surfista creua l'horitzó a la vegada que em prenc un mojito i el meu Golf blanc brillant m'espera a l'aparcament. Però quina merda. Què els passa? Enmig de la tempesta, cant a l'hedonisme. Sí, ho fan de manera brillant a vegades, però són tous i tenen tan contingut como una bossa de pollastre congelat del Mercadona.

En Lluís Llach, que diu que és mal poeta, viatjava directe al mite. A allò important. Llarga vida als mals poetes com ell.

poemes catalans