Quatre Patis, el poema

 Publico la poesia Quatre Patis que dóna títol a aquest recull de poemes. És una minúscula visió del món. Un fragment d'univers.

Quatre Patis

Un pati. Hi veig un gran arbre

també un columpi nou, grava.

Surten els nens tots els dissabtes,

els grans miren mentre badallen.

Dos patis. Runa, no s’hi veu

mai ningú, un llit de ciment.

Espero i es capgira el cel.

Tres patis. La senyora Alzheimer

va marxar. Oblidava els dies.

Alzheimer, deu néts, molts veïns.

Soledat, morir, una dita:

“Escolta’m bé! No tinguis fills!”.

Quatre patis. L’últim era un pati

fet per la calma. Tardes travessades

per pilars de cel que besen les fulles,

flors i herbes voltant les reixes de fusta.

Va morir la dona. L’home va i torna

pels matins, callat, els gats es cargolen.

L’home mira les plantes, les vetlla i rega,

els estels i els sols giren sense pressa.

A les nits el veig tocat per la fosca,

molt quiet, somriu intrigat, s’espera.

                                                          By Igor Kutuzov