30.5.12

Ezra Pound, la poesia de Catai


ezra-pound-traduit

El poeta de Idaho Ezra Pound traduí el poeta xinès Rihaku a partir de les notes de Ernest Fenollosa. Molts anys més tard, Francesc Parcerisas traduí Catai, el llibre de poemes xinesos de Pound. Resultat, coses tan boniques i subtils com els següents versos.

Complanta de l'escala de joiells*

Els esglaons enjoiellats són gairebé blancs de rosada,
és tan tard que la rosada amara les meves mitges de gasa,
i jo abaixo la cortina cristal·lina
i contemplo la lluna a través de la tardor clara.

*És un plany. La dona espera l'home estimat. No hi ha cap retret directe. És una cortesa, ja que duu mitges de seda... I són quatre versos que amaguen tot un món, un moment, una nit.... ¿No és la bomba?

26.5.12

Gabriel Ferrater, primer poema


mutilat poema
El Mutilat és per a mi el primer poema del Gabriel Ferrater. Aquell que em va deixar aturat, concentrat, una mica estabornit. Després van arribar els altres poemes, tots. Però aquest va ser el primer.
Dins Les Dones i els Dies, inclòs al Da nuces pueris, recull de poesies de l'any 1960. I és dels que s'entenen. Anys més tard van arribar S-Bahn, els versos foscos, tancats en ells mateixos d'un poeta que segurament vivia a les runes de la seva intel·ligència, recordant al seu amic i també gran poeta Gil de Biedma. Encara no,a El Mutilat hi ha llum. Teoria dels cossos, any 66', arribaria més tard, abans de la fi.

El Mutilat

Jo sé que no l'estimes.
No ho diguis a ningú.
Tots tres, si tu ens ajudes,
guardarem el secret.
Que ningú més no vegi
allò que hem vist tu i jo.
De la gent i les coses
que us han estat amics,
ell se n'amagarà.
No tornarà al cafè
que és fet per a esperar-te.
Vindran mesos amb erra:
serà lluny de les taules
de marbre, on us servien
les ostres i el vi blanc.
En els dies de pluja
no mirarà l'asfalt
on us havíeu vist
quan no es trobaven taxis
i havíeu d'anar a peu.
No obrirà més els llibres
que li han parlat de tu:
ignorarà què diuen
quan no parlen de tu.
I sobretot, hi pots
comptar, ni tu ni jo
sabrem mai més on para.
S'anirà confinant
per fons remots de terres.
Caminarà per boscos
foscos. No el sobtarà
l'atzagaia de llum
de la nostra memòria.
I quan sigui tan lluny
que mig el creguem mort,
podrem recordar i dir
que no te l'estimaves.
No ens farà cap angúnia
de veure com li manques.
Serà com un espectre
sense vida ni pena.
Com la foto macabra
d'una Gueule Cassée,
que orna un aparador
i no ens fa cap efecte.
Per ara, no ho diguem:
no trasbalsem la gent
mostrant-los la ferida
sagnant i purulenta.
Donem-li temps i oblit.
Callem, fins que ningú,
ni jo mateix, no el pugui
confondre encara amb mi.

24.5.12

Versos abans de la gran crisis

Un poema escrit abans de la gran crisis, en la que tots busquem, desesperadament, culpables.
IXIII

Dintre i fora, al fil de carn també més enllà
ho he vist clar quan era emparedat sota l’aigua
que fa caure el silenci de la lucidesa.
                                  Tots som culpables.
Incapaç de frenar els caps de les veles,
magnànim has cregut que al món hi habiten criatures
i són espectres de la seva por amb gran ràbia.
Dúctil, has ensenyat al teu fill a ser perfecte:
és imbècil i creu que el món és virtual,
com ell mateix, un bit a les incessants enquestes
d’audiència que confirmen la fi de la meva democràcia.
És meva i per això sóc culpable. Mereixo aquest aire.
El cor petit pel sacrifici.
                                    Culpable.

                                                              d' Igor Kutuzov

Després de la gran festa, by Igor.

19.5.12

Poesia per una filla


 Una poesia escrita per a la meva filla quan tenia... ja no m'en recordo! Els poemes passen i els nens creixen.

Sigançon
Tu, que m’has tornat les cançons
i del fons les danses perdudes.
Tu, que espantes les garses roges
d’aquesta meva pell d’argila.
Tu, que m’arreles a la sorra,
el tendre melic d’una dona.
Amb tu, que he passejat feliç
i deixat a les tardes tèbies.
Per tu. Quin serà el meu llegat?
Certeses que es desfan,
un celobert, perplexitats.

Com el líquid d’un cel d’hivern
extasiat en liles que creix
tacant els vidres dels teus ulls.
La veu del pinar sec, profund,
que duràs ressonant per sempre.
L’ombra muda del esparver
que travessa la llarga plana
i et parla al cor “no-res, no-res”.
Aquest gruix, l’ofrena d’un temps.

L’últim do és pels teus capvespres,
un camí que duu fins dalt
al nostre mur de pedra seca.
Un lloc inútil però nostre,
on t’hi podràs repenjar a veure
com, lents, els sols es submergeixen.
                                       Igor Kutuzov

poema per una nena


14.5.12

Poemes curts Octubres

Poemes breus que lligats amb fils i agulles en fan un, Octubres. Pertany al llibre de poemes 4 Patis, escrits com si fossin un diari.
 
Octubres
Dia 7
Ànsia per veure’t,
el matí és una gàbia
on giro cua
un cop  i un altre cop
fins fer del temps
un cabdell complicat.
Un nom al cafè,
una olor a la finestra
un record escampat pel terra.
Tornes, tot torna
a ser al seu lloc.

Dia 14
Passen el dies
com núvols prims
que s’esfilagarsen...

Dia 16
T’has aturat a la cuina,
Les teves natges tremolen,
Un instant.
Un sospir et ressuscita
El pit s’eleva i s’enfonsa
Alterat.

Dia 18
El nostre no era
un amor d’estocades,
era un amor
de plats pel cap.
Avui seguim, rectes,
la sinuositat del temps.
                                  Igor Kutuzov


poemes curts catala
Terrat, By Igor

11.5.12

Esperant els bàrbars


J.M. Coetzee, a la novel·la que el va fer internacionalment famós, Esperant els Bàrbars, deixa gotes de poesia. Deixa moltes coses, el llibre és una enorme al·legoria sobre les societats occidentals i, d'alguna manera, explica els conflictes d'Iraq i Afganistan.

En tot cas, aquest és un blog de poesia. El protagonista de l'obra, un home vell, reflexiona sobre el sexe a una edat avançada. Sobre el desig, sobre follar quan s'és gran. I aquí, Coetzee, resulta poètic. Deixo dos cites que molt em van agradar. Les imatges tenen una gran força.

«Continuo buscant alguna cosa que li vull dir quan sento que m'arriba el clímax, llunyà, escàs, com si hagués un terratrèmol a l'altra banda del món».
«Una altra vegada estic tan desganat com un tros de fusta. Ella em treballa: les mans grosses em piquen a l'esquena, m'estrenyen les natges. El clímax arriba: com una espurna que s'encén sobre el mar, lluny, i es perd tot d'una».

8.5.12

Poesia Rítmica

auden millors poemes

Sovint es diu que la poesia té molt de l'art de la música. A vegades penso que també, a la mètrica, hi ha alguna cosa de ciències exactes. El poeta anglosaxó W.H. Auden va escriure un gran poema rítmic, on el vers és com un tambor de guerra que s'accelera, en aquest The Quarry, La Captura, traduïda magistralment per Salvador Oliva, de la que deixo un fragment per apreciar-ne aquest tam-tam-tam que fa tant de mal al cor.

La Captura
¿Què pot ser aquest so tan plaent a l'orella,
allà baix a la vall ressonant, ressonant?
És el so dels timbals dels soldats escarlata,
dels soldats que s'acosten, amor.

¿Què pot ser aquesta llum que espurneja tan clara,
allà baix a la vall oscil·lant, oscil·lant?
El reflex que fa el sol a les seves cuirasses
mentre es van acostant, amor meu.

¿Cap on van els soldats amb les armes que duen,
i amb aquells bells fusells què faran, què faran?
No res més que usuals maniobres, amor,
o potser ens adverteixen d'un mal.

¿Deixaran endarrere el camí de la vall?
¿Per què tomben i es van acostant, acostant?
Obeeixen les ordres, amor, de qui els mana;
però, digues: ¿per què t'agenolles?

( I continua)


3.5.12

Bona Sort


Bona sort és un poema sobre els amics perduts. Els amics. No n'has perdut cap pel camí? Potser aquesta història feta poema et resulta familiar. Deixo el poema dels perduts.
BONA SORT

És just que t’assenyali si mai no
vas parlar d’estimar?
Ens cobria un matís tràgic o era
la sort el nostre alè?
Baixàvem pel passeig de fulles minses
sota els sols de tarda, tot esperant
els grans matins ferotges, quan buscàvem
les mides per la nostra casa ínfima.
Tot era, tu també, una gran broma
cuita pels teus dents de seca ironia,
el bronce pel pànic del món real.

Et vaig poder dir que les coincidències
ens lligaven més en el nostre món
que titllàvem d’únic, preciós i estètic?
Lapislàtzuli! Teixies un pont,
jo ja ho entenia i em sorprenia
que l’atzar fos un dard, altre cop, fosc.

Evoco els contorns de la teva closca
de finestres d’hivern sense balcons
amb alguns però molt adients mobles
on no era admès el bes de tothom.
Al pis de dalt, latents i ordenats, jeien
els teus anhels de fanzin ortodox.
I al racó opac neden les sirenes,
les presses i els anys ho despullen tot.


Alçaves la cella de la cansada
cara blanca fent caure tot el pes
d’un sàtrapa antic que perdona i salva
estripant parers aliens, les veus
dels humils jugant a un breu desacord.

El sucre. L’afany per sobrevolar-nos.
El temps. Malgrat tot, encara em trasbalsa
tanta seducció. Tant, tant t’estimava.

Pocs eren els secrets que no em vas dir.
Jo sabia que tu buscaves dies
clars i tu que jo als vespres moria
si el cel era roig i el rebedor buit.
Hi havien noies i no gaire sexe,
la intimitat era un camp literari
on hi cabien referents i mestres,
àngels i lletres d’una vall fantàstica.
Compartir. Sempre guanyava perquè
duia un plat petit a la nostra taula
de necis, tedis i homèrics cafès
on cuinaves déus i farcies faules.
Què vas esperar dels retorns a casa,
tan llargs, malalts de nit, bruts de llum?
Volies un nou home, l’esperaves,
modelant amb dits exigents la carn
d'algú que existia sol, a la cambra
que no vaig veure, que no existia.
No recordo com es va desmuntar.
Encendre la llum. L’amor sense trampes.

Després m’arribaren fragments i veus
d’aquí i d’allà, imatges ferides
de l’espia allunyat del seu Palau
que ja no comprèn com vesteix la Reina.

Anys. Huracà que aixeca pedres i les duu
molt lluny. Oblit.
I no. Et mostres i t’apagues, cada cop
més sovint. Records.
                                                                      de Igor Kutuzov.


poema amic perdut