24.12.11

Poesia Cicle



CICLE

Aquest vent, sense color
ni forma, guixat
per un estol d’orenetes.
Traça el gir el vell romà,
un frec d’ales tenses.
                                 
                                Igor Kutuzov
Tercer poema de la segona secció, «Càntics», dels Poemes 4 Patis.

El Cel, foto By Igor.
 


17.12.11

El Pla dels Albats


Segon poema de la IIº Secció del poemari "4 Patis". 
Una poesia sobre la vida, la mort, la terra i el cel. Metafísica?

poesies de vida i mort
EL PLA DELS ALBATS
Vam deixar els grans murs enrere,
l’altiplà pedregós s’obria.
Davant, tota la sequedat
del vell arbust mediterrà,
les espurnes de la ginesta
sobre una verda aquarel·la,
esbarzers lligats a la terra.
Caminàvem tots tres ben junts
sota núvols prims i esquerdats
cap amunt, seguint les esteles,
tiges d’argent d’un petit temple.
Quatre parets irregulars
quatre parets surant al vent,
les veus dels morts desarrelades
que deixaren aquesta casa.
Les portes eren ben obertes.
Tu vas sortir corrents. L’Altar,
treva i les humides penombres,
palpar la teva llum carnosa
fer lliscar els dits sobre la pedra,
la blanca pedra foradada.

Tornàvem rient a la plana,             
els punts verds morint-se molt lluny.
Algú parlà d’una necròpolis.
Seguírem un camí de sorra
tortuós, fil entre dos mons.
Al est, la vall del mar, al sud
la ciutat dels vius, a l’oest
les llenques llaurades pels homes,
molt al fons el bressol de llums.
Els secs xiprers marquen les fites
fins que arribem a l’esplanada
on s’acaba el nostre camí.

Dibuixant un penya-segat
un mascaró de tou granit,
el llarg cos de pedra estirant-se
dins l’espai dels dies i nits.
Ningú ens havia avisat.
Obertes al cel, trepitjàvem
la constel·lació de tombes,
llits d’infants perforant la roca.
El Pla dels Albats,
negra pluja omplint els buits.
Trasbalsada, tu, la petita,
vas dibuixar cercles a l’aigua
estancada, emmirallant-te
a un passat que és fidel.
Preguntant quan ens marxaríem,
vas voler saber els futurs
capbussant-te al llac del tresor.
Una mentida per pregunta,
una promesa per record.
                                           Igor Kutuzov

12.12.11

Càntics

poema càntic
El llac de les llums mortes, by Igor.

Começa la segona secció de Poemes al Pati anomenada "Càntics". El primer poema és una versió d'un dels poemes Pulp.



EL TEU PAS

Com una gran pàgina, la teulada
d’aquesta plaça espera el pas
de la teva veu, lluny dels exilis,
lluny de la fe, s’escolta el teu batre d’ales
que m’aferrissa. Sóc, totèmic,
                                     cercle del present.

                                                                    Igor Kutuzov
  


8.12.11

Poema de Nadal


poema nadal
Home lliure... Papasseit.
S'acosta el Nadal i volia recordar un magnífic poema curt d'en Papasseit. No és una poesia de Nadal típica. Hi ha altres coses, altres reflexes. Alegria i recordatoris. Per això m'agrada tot i la tragèdia, tot i els temps que fan tan vigents aquests versos.
Suposo que presentar a Joan Salvat-Papasseit és como voler presentar una alzina del bosc. Tothom l'ha vist, la seva olor ens acompanya. Recordar que fou autodidacte i que en els seus poemes l'accent social hi fou fort. A més, com avantguardista, arriscà i força. Una mica tot el que ara no és fa prou sovint. Per a mi és un model. La seva mala salut se l'emportà a una tomba essent massa jove.

Poema de Nadal
Sento el fred de la nit 
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

poesies papasseit
Evidentment, l'obra d'en Papasseit és rica, amb l'accent social, experimental. Sobretot vital. Al següent poema reconeixareu la petja d'aquest artista a poetes posteriors. En Martí Pol n'és un exemple.

Dona’m la mà

Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
                    bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
                    miraran noves rutes
amb l’esguard lent del copsador distret.
Dóna’m la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara,
a l’amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar.
Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
                    bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

I aquí deixo un vídeo de Joan Manel Serrat cantant poemes de Papasseit.



5.12.11

Poemes curts de Carles Riba


No sóc un gran fan de Carles Riba, aquesta és la veritat. I això em produeix uns certs remordiments, perquè Carles Riba és el gran tòtem de la poesia catalana contemporània. I sense el contemporani em sembla que també l'afirmació seria certa. El poeta era, em sembla, un home abstracte. D'una intel.ligència pesant i aclaparadora, em sembla que sobre això no hi ha dubtes, feia uns poemes extremadament densos. Sovint m'hi perdo entre els seus versos, i sovint em sento perdut. En canvi, fa uns mesos, vaig ensopegar (oh, el destí!) amb els seus poemes breus. La seducció va ser instantània, com enamorarse de cop i volta, sense explicació, sense raons.


De nou la casa,
i en la vetlla concorde
dels cors, el nucli
dolç i pur i el silenci
del món on fórem nàufrags. 
                  (Tankkas del retorn)

Tota la vida
et veuré com sorgires
de tu mateixa,
nua i nova com l'alba
i vera com un somni.
             (Tres Suites)

Érem nosaltres
amb la nit dins les copes.
¿Recordes? Ebris
estranyament, parlàrem
de vida per més vida.
           (Tankkas del retorn)

1.12.11

Poemes curts d'Auden


Auden, mig girat i fumant.
Al magnífic recull de poesia a càrrec del molt intel·lectual Salvador Oliva (poeta també i autor de Introducció a la Mètrica Catalana) anomenat Vint-i-set poemes, s'hi recullen al final els “Profile”, “Marginalia” i “Shorts”, breus poesies en les que Auden esmola la fulla de la ironia. Els resultats, esgarrifosos.

¿Ens jutja Déu
per l'aparença?
Jo crec que sí.


Vol donar gràcies a Déu diàriament
d'haver nascut i estat criat
fariseu i britànic.


Amb una infància plena
d'amor i bones coses per menjar
¿per què no ha d'odiar els canvis?


Post coitum, homo tristis.
Ximpleries! Si pogués,
cantaria.

N'hi ha més. Compreu-vos el llibre! I més ara que ve Nadal i matarem el Gall. Ah, l'edita Quaderns Crema, en una edició força bonica. Salut.