24.3.11

Poema Eròtic

Una poesia eròtica curta, un poema eròtic en català, una aproximació al desig.

Poema Eròtic

Majestat ets tu                                                              
quan nua
al matí, m'abandones
a la crisàlide
on hem dormit.
Deixant un vel d'espuma
algú més l'ha vist?—
creues l'espai
esmicoles la llum
i amb gest imperial,
quan encara és meu
l'onatge i el salobre,
al balcó t'abraones.
És això l'amor?
Imaginar els teus
mugrons al sol,
cruspir l'instant,
la teva esquena
blava
regalimant estiu.              
                         by Igor Kutuzov
                           

22.3.11

Gemma Gorga, Llibre dels minuts


poetessa Gemma Gorga
Gemma Gorga
Com menjar xocolata. Així m'he sentit després de tornar a llegir la poetessa Gemma Gorga i el seu poemari «Llibre dels minuts». Corporal prosa poètica, bella, encisadora i, al mateix temps, divertida i profunda.

La virtut d'un ús d'un llenguatge senzill i comprimit. És la combinació entre les paraules, la sinuositat de la frase poètica, la que dóna vivesa, complexitat i joc. Gemma Gorga aixeca imatges nítides, hi ha gairebé una traçabilitat en la seva aquarel·la de prosa i poesia que és molt d'agrair.
«És una casa vella, a muntanya, amb portes que grinyolen i amb una humitat que l'envolta tothora, com un drap de cuina xop de vinagre».
En un llibre que s'endinsa en els passadissos de l'amor, de l'existència, del temps i dels sentits, fins i tot hi ha lloc per l'humor, un humor amagat i subtil. La poesia amorosa, en mans (o dits) de Gemma Gorga és una festa, un cant. Gràcies. Estic cansat de vestits estripats i obsessions i traumes que no valen per a res. Si el llibre de poesia ens parla de pèrdues, aquestes no resulten melodramàtiques ni excessivament construïdes amb llagrimall, com tantes vegades succeïx.

La poetessa, penso, davant de tot, indaga. Hi ha un component de recerca, que crec que és una de les raons per escriure i llegir poesia; entendre, preguntar, intuir. Xocolata. Tan recomendable com la xocolata.
«A l'horabaixa, rere els finestrals que donaven a l'any mil nou-cents setanta-quatre, les orenetes passaven xisclant, com si volguessin esquinçar la creu del cel».




12.3.11

Poema Dona Solitària


poema dona solitària
Dona Solitària, by Igor.
Dona solitària


Així, de la teva vida solitària,
dona solitària,
què em pots dir?
De les passejades dels diumenges
que són la fotografia d'una plaça,
 dels anys de glòria a l'escola
que, ja és hora, no han existit,
de l'autopista que mires des de casa,
d'una renúncia, d'una por
a un dolor que ni tenia encara forma...
D'un no decidir perquè és millor
així, anar passant les fulles d'un vell diari
que no parla de tu,
que parla d'uns altres
que ni són amics, ni companys ni estimats.
Dona solitària,
els àngels callen.
T'apropes a la platja per mirar el mar.
Una gavina creua el cel buit
i ningú no es pregunta on va.
                                   Igor Kutuzov


7.3.11

Poesia Els Ocells

Una poesia sobre els ocells. Les orenetes, potser, son les mateixes que van volar fa 5.000 anys sobre Mesopotàmia. Són eternes, nosaltres...

Negres taques d'orenetes
ratllen la pau del cel,
coures mesclats amb blaus.

Criden alegries, volen
tots els nous abrils creuen
nedant al vel dels meus ulls.

El meus i tots aquells
que hi van ser molt abans,
desats en algun punt.

El seu vol en petits cercles
ja ha estat dibuixat,
un tall, un frec d'ales tenses.

I encara molts, fascinats
diran del seu bec negre
per oblidar i oblidar-nos,
arrenglerats i escombrats.
                           Igor Kutuzov