31.12.10

Hector Bofill, poemes cyborg

El massa imparable Hèctor Bofill, pertanyent a aquest grup literari que s'ha repartit tants i tants premis a si mateixos. Al llibre de poemes La Reconstrucció de l'Aristocràcia, l'escriptor Hèctor Bofill aconsegueix dos coses difícils en el panorama de la poesia catalana contemporània, de color més aviat gris ciment. Aconsegueix renovació, sorpresa, i aquella sensació que té el lector algunes vegades, semblant a “però què collons és això”.

Sí, Bofill fa ciberpoesia, cosa no gens fàcil i valenta. El resultat: a estones brillant, a estones sense cap ni peus. Perquè a mi, la fortalesa on s'amaga Makiko, per molt simbòlica que sigui, em pertorba tant com trobar els plats bruts; no gaire. A vegades sembla fer No Poesia o a vegades sembla voler viure lluny del lector.

Ho recordeu? Els primers escamots
van desplegar-se pels territoris
de l'entropia (...)
Viure era el gust de crepuscle
que tenia la sang abans d'assecar-se.
!'1kèpaixa?? Us podeu preguntar. Però, a voltes, resulta més que curiós, quan escriu:

La Nit es descrostava. Escoltàvem
el tumult dels cyborgs pretorians
que esbotzaven les combinacions
de les cabines i arrossegaven
les donzelles pels canells abans
de posseir-les (...)
Bé. És millor aquest fragment que molts dels poemes repetitius del Miquel Martí Pol, l'home que afegia sucre i llàstima a tot arreu.
Modern si que resulta, (al·leluia!) i algun cop entenc alguna cosa i el que entenc ho puc traspassar al món que conec. Aquest fragment es podria aplicar a qualsevol guerra.

Quan els generals ordenen l'ofensiva
els primers plebeus s'afegeixien al flux
de la terra. Cauen en la primera onada,
els rais no arriben encara a la platja (...)
Són sacs abandonats al peu de les muralles.

Bé, a mi m'agrada. La pregunta és: és poesia això?

El gran factotummaternosequè, Miquel de Palol, al fals pròleg “no sé què escriure avui” del llibre, ens diu: «la veritable feina d'un poeta és elaborar una obra mestra, i a qualsevol que emprengui res que no impliqui un assalt a la perfecció, més li valdria posar-se a pelar patates.».
Ni La Reconstrucció de l'Aristocràcia és una obra mestra, ni Palol no ha escrit mai cap obra mestra, apart de ser rimbombant com una cantant d'òpera afectada.

Recomanable el llibre? Només per fans d'Enki Bilal, entre els que m'incloc.

29.12.10

Poema Corda

Corda vol ser una poesia còsmica, un poema fora dels temps habituals, si s'em permet la bogeria... I un petit homenatge al poema de Ferreter "Corda", una meravella absoluta, una mètrica genial.

CORDA
Estirar una corda dura i flexible,
caduca com un dia trist.
Fer-la petar ferint la nit.
Desprendre's i seguir els fils de cada via,
avançar, resseguir el camí
fins que creus que s'hi veuen corbes successives.
Dins el cor més obscur has volgut mirar enrere,
sobtat veus que la corda és un punt ben recte.
                                              Igor Kutuzov


24.12.10

Ponç Pons, El Salobre

Imagino al poeta Ponç Pons en una cambra del seu Alaior, una cambra d'un vell casalot on un gran finestral mira al mediterrani, que s'esvaeix lentament. La llum magnífica cau sobre la taula i esquitxa la cadira, on es forgen els versos.
Ell va escriure el recull de poemes El Salobre, dels pocs realment bons d'aquests darrers anys ensopits, poèticament, publicat l'any 1997.

«La nit és una cambra enmig del món
la vida un buit que amb mots ompl de sentit».
He llegit que dóna classes a un institut menorquí. L'imagino atabalat davant els seus al·lots, que escolten Lady Gaga. Què els deu dir? Que la poesia es un camí?

«Aquest poema inútil i el desig
De ser estimat pura paraula gest
Contra l'absurd del mal contra l'oblit»

Mentre els nengs de l'institut badallen i s'envien missatges amb iPhone. O no, jo vaig començar a interessar-me de debò per la poesia per culpa d'un professor amb cara de no dormir mai, de pèrdua, que duia una gabardina llarga i horrorosa i ens va fer llegir Gabriel Ferreter. Cal llençar pedres, doncs.

El Salobre és un poemari total. Hi és tot, hi ha sensualitat (“Semblen més bells...”), hi ha dolor, hi ha reflexió vital, hi ha un traç que duu a algun lloc. Em va sorprendre, a cops de vent, a ràfegues, una ferotgia envers al present. No m'estranya, al amic Ponç Pons li han robat la seva Ítaca, la infància, com a tants de nosaltres.

«Ja no hi ha vellmarins als penyals de Fornells
S'omplen totes les cales de bars i murs
La llum grega es tenyeix de renous asfaltades
L'idioma en què escric no l'entenen ni els morts».

«Hi ha xalets il·legals
Hi ha dos gossos que borden
Amargats amb lladrucs de pell negra i piscina...»

Una llengua condensada, molt i molt treballada, que resulta lleu, que fa volar els versos. Una poesia vital, encara que remeni a la brossa de les nostres vergonyes. Un cant a ésser a la terra.
Hi ha amor vers la poesia (“Tho diria rimant decasíl·labs invictes”) i amor envers la vida. No tot està perdut. No. Allí, al fons de l'horitzó es perfil Menorca, i, en algun dels seus racons hi viu un magnífic poeta.

Enamorat del Salobre. Absolutament recomenable.



22.12.10

Poema d'amor i...

Poesia d'amor, parelles i preguntes, versos... I el temps, aquest gran enemic.

L'amor de vidre

Rodolant per la via
de la pressa, se'ns cremen
els rostres dels dies,
s'aprimen les passions antigues.
Tu i jo i tots els altres.
Ens queda algun tast
i els cops fets a escarpa
a l'arbre blau de la infantesa.
Però avui a mitja tarda
les fulles són en calma,
les terrasses de la Gran Via
són oasis on tu i jo
no escoltem res més
que el goteig del sol d'octubre
que torna i mora adormint-se.
És el passat un somni?
El futur un blanc pentagrama?
Però amor per què esgarrapes
aquests vidres de llum
si hem dormit a l'oasi.
Tu vols això, ésser encesa,
la plenitud, sense conèixer
que hi ha més enllà de l'oasi.
Que tot és foc sobre les aigües
on els nous amants s'encabriten...
I jo, emigrant entre dunes,
camino lent vers les ombres.
La teva decepció angèlica,
el meu ofec tan terrenal.
               
                               Igor Kutuzov
 

21.12.10

Poesia del desig

Un poema sobre el desig, que s'apropa i sovint, marxa fins indrets on no hi arribes mai. Tot són mitges paraules...

NO EM MIRIS

Des de que em va tocar
la lluna de novembre
sóc tot fet d'aigua.
L'estómac de pedra rodona,
els cabells blancs desfilats,
el marbre creixent, creixent.

La música que lliscava
lluny de mi s'ha m'escola
lleu, dels oïdes fins al cor.

La sang davalla violenta,
respiro per les entranyes
pels peus, l'aire em penetra
m'obro i m'esmicolo
com una finestra, com un mirall
es rendeix a la nit.

                        Igor Kutuzov