17.4.15

Si un ocell...


Si un ocell és un d’aquells poemes que em van deixar molt content quan el vaig escriure però que, passats els mesos, els anys, no vaig saber tornar a la “traducció d’alguna cosa indefinida” que és escriure poemes. Així, vaig deixar d’entendre’l i juro que en acabar-lo sí tenia un sentit. Ni és un poema fàcil ni es poesia simpàtica, ni és un poema curt, ni és d’aquelles poesies testimonials sempre amarades en dolor que tant ús tenen en la nostra llengua. El deixo al blog, senzillament per deixar el rastre de la seva existència.
 

Si un ocell...

Si un ocell vingués a la meva ciutat
s'estranyaria. El murmuri constant
dels metalls que són colpits i raspats
i les poques, dèbils veus que s'alcen
sobre l'estremiment de les grans cadenes
arreu arrossegades i tibades en un tot,
les cadenes que arriben i surten del mar
que s'enfonsen al cor de la muntanya,
que invisibles creuen i sostenen la ciutat.
Si l'ocell vingués es sorprendria
enfront l'absoluta densitat
dels vénen i van que atapeeixen
per després crepitar als laterals de la xarxa.
Observaria el desconcert a les cruïlles
el bombeig glaçat dels desordres
que devoren els grans canals de ciment,
la palpitació dels vius que puja fins al cel
per esvair-se, veus que no saben,
homes intuïts que criden i no s'entenen.
Si un ocell vingués a la meva ciutat
tremolaria, infant deixat al ras,
deixat al ras, colpit pels vents del nord.
Volaria damunt els rectangles dels terrats
confós per tantes línies i codis sense crèdit
aterrit per la idea del bosc sotmès
a la jerarquia de l'eixam d'angles tallants
oposats a l'ondulació, al traç natural,
és l'ordre de ferro el que preval,
empresonant l'acròbata, modulant l'atzar.
El cant emmudit, el bec com una garjola
les ales esdevenen navalles a les places
on no hi ha ningú que les sàpiga assenyalar.
Tremola i vibra l'urbs cruspint-se les mans
dels seus fills, agregant-los per idèntics
malgrat que senten l'esglai que no atenen
dormint sobre flassades de vidres esmicolats
on els somnis són figueretes atrofiades
que s'obliden als descampats dels ravals.
Quan la foscor creixés, l'ocell s'enfilaria
damunt el campanar deixat a les derives,
estrèpits sense memòria, el fluxe
dels fragments que suren i són engolits
al mar de crom que dóna i treu la vida
deixant un rastre prim, una raó estèril
a l'estructura de Babel que es justifica.
La lluna emergiria fatigosa i constant,
traçant una paràbola de promeses
quasi imperceptibles entre tants reclams
mentre els estels filarien com aranyes
al seu voltant mirant-ho tot amb recel.
L'ocell, quiet, esperaria la matinada
esperaria un corrent dins de l'aire,
un lleu aroma d'uns altres dominis
desdibuixats a les tel. les de tantes nits,
arrupit, somiant els contorns d'altres dies
mentre la ciutat, abans de bategar, s'aquieta.



I.K, abril 2015

8.4.15

Nous demiürgs

Nous demiürgs

Aquí arriben els nous demiürgs
enfilant-se un a un a l'escenari
empesos per déus mediocres.
Pugen i canten boniques històries
un darrera l'altre,
donen fe de la noia que marxa
un darrera l'altre,
del desencís de la flor marcida,
cansalada de comèdia.
Són tan dolços, estimen tant viure,
que es fan estimar amb llàgrimes,
un darrera l'altre,
mentre hi ha un noi a cada
xamfrà, a cada cubell,
a cada escala hi ha un noi
escarpat amb el silenci del pobre,
lluny de les cançons
de surfistes i martinis
a las arenes llargues,
molt lluny, molt lluny,
la noia rodola pels polígons
la dona implora al pare nostre
el pare surt d'amagat del cau
del menjadors socials
amb un nen a cada mà
sense mirar a dreta i esquerra.
Què els hi pots ensenyar,
quin es el camí que mostres?
I els nous demiürgs
canten desencoratjats aquesta
fi de món sentimental
un darrera l'altre,
avui, dia de desnonats,
de suïcidis discrets, de mares sense llet,
d'homes de ferro esventrats
de velles, joves i infants llançats
escales avall,
un darrer l'altre, un darrera l'altre, un darrera l'altre, un...

I.K, abril de 2015


22.3.15

El secret de Montale

De tant en tant els versos de Montale, el gran poeta italià del segle XX, sonen dins el meu cap i m’acompanyen. Aquest poema que deixo aquí parla d’una sensació que ben segur es coneguda per molts. Oi que té un regust a Vinyoli?


Potser un matí, caminant en l’aire de vidre,
àrid, girant-me, veuré esdevenir-se el miracle:
el no-res a la meva esquena, el buit
darrera meu, amb un terror d’embriac.

Després, com en una pantalla, acamparan entorn
arbres, cases, turons, per l’engany acostumat.
Però serà massa tard, i jo me n’aniré
calladament entre els homes que no es giren mai,
amb el seu secret.


Eugenio Montale.

8.3.15

Surrealistes, temps després

El surrealisme va ser un excés i potser el moviment poètic més influent del segle XX. Les seves onades encara viatgen i són presents en alguns dels poetes d’avui. L’altre dia, llegint una antologia de poesia francesa contemporània em va esclatar els ulls la referència a aquest moviment que fa el prologuista Alain Verjat. M’hi vaig sentir molt i sorprenentment identificat, a més de ser una cita que em sembla interessat:

«De fet, el que rebutja ara el poeta és la necessitat imperiosa d’adaptar-se a la realitat, perquè l’única realitat que val és la que ell mateix crea, espontàniament, arbitràriament, subliminalment, segons les seves pròpies necessitats

Breton encerta i va molt lluny quan escriu: «la mediocritat del nostre univers, ¿no depèn essencialment del nostre poder d’enunciació?»

I ja que la citat en aquesta cita sense cítara, deixo uns versos d’André Breton. Que no costa res, home. Escrit al 1932 i traduït al català per Jordi Parramon, que a més de ser poeta ha dut a terme una importantíssima feina com a traductor de poetes extranjers al català. ¿Era boig Breton? Jo crec que no.

SOBRESEÏMENT

Art dels dies art de les nits
la balança de les ferides que s’anomena Perdona
balança vermella i sensible al pes d’un vol d’ocell
quan les amazones de coll de neu les mans buides
empenyen els seus carros de vapor sobre els prats
aquesta balança sense parar enfollida la veig
veig l’ibis de bones maneres
que torna de l’estany lligat al meu cor
les rodes del somni fascinen les esplèndides vies
que s’aixequen molt altes sobre les conquilles dels seus vestits
i l’estupefacció rebota d’ací d’allà sobre el mar
vés aurora estimada no oblidis res de la meva vida
agafa aquestes roses que s’enfilen al pou dels miralls
agafa l’aleteig de totes les pestanyes
agafa fins i tot els fils que sostenen el pas dels funàmbuls i les gotes d’aigua
art dels dies art de les nits
sóc a la finestra ben lluny en una ciutat plena d’esgarrifances
a fora uns homes amb barret de clac se succeeixen a intervals regulars
igual que les pluges que m’agradaven
quan feia tan bon temps
“la còlera de Déu” és el nom d’un cabaret on ahir vaig entrar
és escrit sobre el frontispici blanc amb lletres més pàl·lides
però les dones-mariners que s’escolen per darrera els vidres
són massa felices per ser porugues
aquí mai no hi ha cossos sempre l’assassinat sense proves
mai el cel sempre el silenci
mai la llibertat sinó per la llibertat


16.12.14

Cartes d'Aniversari, Ted Hughes

Ted Hughes és el gran poeta anglosaxó de les darreres dècades. Després d'haver llegit les Cartes d'Aniversari i una selecció dels seus poemes anterior a les cartes, començo a pensar que es tracta d'un dels més grans poetes anglesos de tots els temps i més enllà. La poesia de Ted Hughes arriba amb una força telúrica que no té precedents. És una onada gegant que veus arribar de lluny i esperes que t'arrosegui. Malgrat el reconeixement i rebre els més altre premis de poesia, la vida de Hughes va ser dura, aspre i, com el seu Falcó a la pluja, dotada de una violència latent, la latent violència del món. 

poesies ted hughes


Les Cartes d'Aniversari, una obra mestra de la poesia del nostre temps, publicada poc abans de morir, té com a objecte poètic la relació d'ell amb la seva primera dona, la també poetessa Sylvia Plath, autora d'Ariel i Arbres d'Hivern, entre d'altres. Abans de llegir les Cartes cal pensar en un antecedent extraordinari: com es pot viure amb un llibre tan magnífic, potent i complexe sota el coixí del llit durant anys i anys? Van ser escrites en un període de vint-i-cinc anys i són l'única resposta, l'única versió que va donar Hughes a la seva tràgica relació que va acabar amb la mort de la poetessa nord-americana, que tants malentesos i tan morbosament explotada va ser la premsa anglesa.

cartes amor

Per trobar les Birthday Letters en català. Pel que sé, un xic complicat. L'any 1998 els Vuitanta-vuit poemes de Cartes d'Aniversari van ser publicats per Editorial Empúries, avui Grup 62. Queden alguns exemplars, però no gaires i no a tot arreu. Un dels millors llibres de poesia de tots els temps descatalogat. Bé, no cal fer més comentaris ni fer-se el harakiri. El llibre, en versió digital, no l'he sabut trobar. Existeix? Si algú té alguna notícia, si us plau, podeu avisar a comentaris. Els poemes. De fet, és l'únic important. La traducció al català va ser realitzada per Josep Maria Fulquet i Pauline Ernest.


Per allunyar-lo ( fos el que fos ) o atreure'l
pintaves petits cors sobre qualsevol superfície.
No tenies cap altre logotip.
Aquest era el teu objecte sagrat.
A vegades al voltant, com faria una nena de vuit anys ,
hi pintaves una garlanda de flors de
fulles verdes i pètals grocs,
i a vegades, a un costat, un ocell blau.
Però sobretot cors .O una simple cor vermell.

El marc del gran mirall, el vas pintar negre.
Aleshores , sobre el negre, cors.
I sobre la màquina de cosir Singer, negre i vella,
cors.
El carmí sobre el negre, com llànties diminutes.

I sobre el bressol que vaig fer per una nina hi vas pintar
cors.
I al llindar, per on va entrar el teu fill,
un cor:
carmí sobre negre, com una tac de sang.

Aquest cor era el teu talismà, la teva màgia.
Així com els cristians tenen la seva creu, tu tenies el cor.
Constantí tenia la creu; tu, el cor.
El teu geni. El teu àngel de la guarda. El teu dimoni familiar.

Però quan , buscant seguretat, et refugiaves
dins el pit del teu àngel de la guarda,
hi trobaves el teu dimoni familiar. Com una mare -balena
possessiva, massa àvida de protegir-te,
et va devorar.

Ara tot el que la gent troba
és el teu llibre de color groc, la màscara buida
del teu geni.
La màscara
de qui, obrint els braços per abraçar-te,
et va devorara.

Els petits cors que pintaves pertot arreu
han quedat, com els vestigis de3l teu pànic.
els esquitxos d'una ferida.

El rastre
del que et va atrapar i devorar.

poesies catala amor

Les desenes d'impactats peces de Birthday Letters mantenen el vol d'àguila reial, o millor dit, de falcó, com el famós poema de Hughes. Un vol constant, majestuós, sense cares “B”. I són d'una gran bellesa. La bellesa i l'emoció, una parella que sempre semblen estar tremolant, a punt d'esvair-se i desapereixer. Ted Hughes, tant a Anglaterra com en tot el món anglosaxó, ja era una poeta molt popular i premiat abans de Cartes d'Aniversari, molt conegut pels seus poemes d'animals (aquí en trobareu alguns que vaig traduir al català), de bèsties i corbs creadors de vida, valorats pel seu valor totèmic i simbòlic.

Després de la lectura d'aquestes poesies un acaba per entendre coses que ni tan sols s'havia plantejat i existeixen, a diferents nivells, subtils, remotes, molt presents a les prades fantasmals de la ment. Algunes poesies son fortes, d'altres dures o terriblement denses, inclús divertides en algun fragment.


Sosté Xoán Abeleira al llibre El Azor en el Páramo que «tot i així Hughes sobrevisqué a tot: a les morts dels seus amors, al crèdit i al descrèdit, al càncer de la societat. I, just abans de acomiadar-se, va tornar a aixecar el cap, i no amb gest desafiant, sinó amb una compassió infatigable com la matinada. Quin poeta arriba a la vellesa inventant una nova manera d'escriure poemes d'amor i de traduir els clàssics? Quin artista conclou la seva vida amb la mateixa originalitat, amb la mateixa temeritat que va demostrar en la seva joventut?»


Somiadors

No la vam trobar nosaltres. Ens va trobar ella.
Ens va flairar. El destí que la guiava
ens va flairar
i ens va acoblar, inerts ingredients
del seu experiment. La faula que portava
ens va sol·licitar a tu, a mi i a ella,
titelles de la seva representació.

Et va fascinar. Els seus ulls t'acariciaven,
fonien en tu una brillantor plorosa.
El seu alemany, el fosc corrent subterrani
de la seva dicció de joiera de Kensington,
era el teu murmuri ancestral de la Selva Negra,
vorejat d'una morbidesa de sutge, de camp d'extermini, llardosa.
Quan tot d'una va girar els ulls en blanc
com si, escanyats, li sortissin de les òrbites, et va sobresaltar.
Era la seva manera d'aparentar sorpresa.
Peró, en ella, tu només veies dones penjades, asfixiades, mudes.
y quan se'n va adonar, observant-te a través del fum,
el negre contorn de l'iris gris, vagament antinatural,
era un llop de la Selva Negra, la filla d'una bruixa
d'un conte de Grimm.

Tu la tractaves amb cautela
-la seva condició jueva, la seva bellesa multiracial-,
com si el somni del teu jo ideal fos allà.
Una negror brillant, joia mística d'Europa.
Una criatura de més enllà dels límits del teu llum d'escriptori.
¿Qui era aquesta Lilith d'avortaments
que tocava els cabells dels teus fills
amb ungles pintades de tigre?

El seu accent de Harrods, les mutilacions hitlerianes
et van fer companyia, arrencant cebes.
Una jove sabra exnazi. El seu pare,
metge del ballet Bolshoi.

Ella també estava indefensa.
Cap de nosaltres no es podia despertar.
El malson mirava les roselles.
Asseguda allà, amb la màscara de sutge humit,
vestida amb sedes taronja-flama i amb braçalets d'or,
lleugerament bruta en el seu misteri eròtic.
Una alemanya,
israeliana russa amb la mirada d'un diable
entre cortines de cabells negres mongòlics.

Després d'una sola nit a casa nostra,
va relatar el seu somni. Un peix gegant, un espet,
tenia un ull d'or com un globus, i, en aquest ull
un fet-us humà bategant.
Estaves astorada, envejosa potser.

Vaig refusar interpretar-lo. Jo veia
que la somiadora que hi havia en ella
s'havia enamorat de mi sense saber-ho.
En aquell moment, el somiador que hi havia en mi
es va enamorar d'ella, i jo sí que ho sabia.



Horòscop

Volies estudiar
les estrelles : els guardians
del teu pati de presó, el seu zodíac. Els planetes
mussitaven la seva babilònica llengua de poder,
com els ossos d'un bruixot. Tenies raó de témer
fins a quin punt l'oïda podia percebre
allò que els ossos murmuraven,
encastats fins i tot en aquell cos calent.

Però no tenies cap necessitat de calcular

els graus del teu ascendent pertorbador
en Aries. No significava res del cert :
segons el llibre babiloni, no més
que una cara marcada. Sota la pell,
¿ a quina profunditat podien arribar els ulls d'un bruixot ?

Només havies de mirara

dins el rostre més immediat d'una metàfora
agafada de l'armari, del plat,
del sol, de la lluna o del teix
per veure el teu pare, la teva mare o a mi mateix
portant-te el destí sencer.