12.8.14

Cavafis avisa als artistes

Torno a llegir una mica de Cavafis aquests dies d'estiu de xafogors i breus tempestes. Tan pulcres són els seus poemes, tan fàcil li resulta a aquest poeta grec fer emergir la veritat amb paraules senzilles. M'encisa, m'endú pel Mediterrà, em porta de la mà a un món que no vaig conèixer. 
poemes cavafis epub

Al poema La Satrapia, Cavafis fa una crida, un recordatori als artistes de tots els temps. El poder és allí, temptador, a punt sempre d'oferir les seves dràvides a canvi del silenci i l'obediència, ara, abans i sempre. 
Potser La Satrapia no sigui ni el millor ni el més popular dels poemes de Cavafis, però, com gairebé tota la seva obra, és clàssica, per tant, vigent. Aquest és un poema traduït pel també poeta Joan Ferraté, germà de Gabriel Ferraté, en una versió més moderna que no pas la de Carles Riba.

La Satrapia
Quina desgràcia, que, havent estat
fet per empreses belles i importants,
aquesta sort injusta que és la teva
no t'encoratgi i puguis reeixir;
que et tanquin el camí tants d'hàbits baixos,
de mesquineses i d'indiferència.
I que terrible, el dia que cedeixes
(el dia que abandones i cedeixes)
i fuges, fent viatge, cap a Susa
i vas a saludar el rei Artaxerxes,
que, afable, et vol fer entrar a la seva cort
i t'ofereix satrapies i tal.
I tu, desesperat, ho acceptes tot,
allò mateix que mai no vas voler.
El plor de la teva ànima, el teu deler, és un altre;
és l'èxit entre el Poble i l'elogi dels Savis,
aquells difícils i impagables Bravos;
és l'Àgora, el Teatre i les Corones.
Això, com pots trobar-ho, en una satrapia.
I, sense això, quina vida faràs.



1.8.14

Ferro Forjat

A tota Barcelona hi ha molts racons on és present el Ferro Forjat com si un boig els hagués repicat allí per on passava. Aquest és un portal al Baix Guinardó.


23.7.14

Els rostres de Ciutat Vella

Altre cop el telèfon amb càmera dels temps dels cavalls forts i els picapiedra. Un graffiti prop de Santa Maria del Mar, la més bella catedral del món, a Ciutat Vella. Com el van plasmar?
Darrera de cada rostre hi ha una història. Una petita tragèdia entre el que cada persona espera i el que aconsegueix. Hi també hi ha petites alegries, petites coses oblidades, racons, caixes, núvols fugissers, amors desenterrats i amics retrobats. Són els rostres de Ciutat Vella, els de qualsevol ciutat del món, amb un somriure al capdavant. Qui ha fet això és un artista.


17.7.14

Totes les ciutats

Podria ser qualsevol ciutat, però és Barcelona. Rosselló llepant la Diagonal. La casa de les Punxes al fons, sota un cel gris, como si fos un castell alemany o una casa de nines. Foto feta amb un Nokia de l'any de la picó.


15.7.14

Barcelona invisible

Com que les coses tendeixen a desaparèixer vull iniciar un nou tipus d'entrada al blog. Són entrades fotogràfiques, anar deixant petits testimonis d'edificis i objectes de la Barcelona Invisible, la que normalment passa desapercebuda i, normalment, no formen part del catàleg de l'Ajuntament.
Aquesta és la primera. Una fotografia d'un edifici al carrer Wellington, just davant de les taquilles de Zoo.

barcelona invisible
Edifici carrer Wellington.