23.5.15

Tomas Tranströmer, Gargots de Foc

Fa poc va morir aquest enorme poeta suec. Pensava que, en català, només havia la traducció feta arran de la concessió del Premi Nobel. Però no, al 1995 Lluís Solanes (la biografia d’aquest home és molt interessant: Enllaç) el va traduir en l’aplec de Poetes suecs del segle XX (Columna).



Adoro aquestes traduccions amb llenguatge modern i sentit comú on es realça, precisament, el poema. En aquest cas una poesia de Tranströmer que parla de l’amor, el pas del temps, el cosmos i altres coses.

GARGOTS DE FOC

Durant els tristos mesos revifava la meva vida
     només quan feia l’amor amb tu.
Com la cuca de llum s’encén i s’apaga, s’encén i s’apaga
     -a ratxes es pot seguir el seu camí
en la fosca de la nit entre oliveres.

Durant els tristos mesos l’ànima estava aclaparada i esmortida
però el cos anava directe cap  a tu.
El cel nocturn bramulava.
Munyíem d’amagat el cosmos i vam sobreviure.

Poetes suecs del segle XX. 
Barcelona, Columna, 1995. 
(Selecció i traducció de 
Lluís Solanes)


21.5.15

La poesia és ...

 La poesia és el diari d’un animal marí que viu en terra i anhela volar per l’aire.

Carl Sandburg. Nascut a Illinois. (1878-1967)

30.4.15

Blade Runner a Barcelona, l’estació del Carmel


Com passejar per un somni futurista en un dels barris de Barcelona que la crisi ha colpejat dos cops. Una estació de metro futurista, a desenes de metro sota terra que requereix, per arribar a la superfície —com el coraller de Vinyoli— un llarg viatge, no pas cap a Ítaca, tan sols a un barri deixat de la mà de Déu.







17.4.15

Si un ocell...


Si un ocell és un d’aquells poemes que em van deixar molt content quan el vaig escriure però que, passats els mesos, els anys, no vaig saber tornar a la “traducció d’alguna cosa indefinida” que és escriure poemes. Així, vaig deixar d’entendre’l i juro que en acabar-lo sí tenia un sentit. Ni és un poema fàcil ni es poesia simpàtica, ni és un poema curt, ni és d’aquelles poesies testimonials sempre amarades en dolor que tant ús tenen en la nostra llengua. El deixo al blog, senzillament per deixar el rastre de la seva existència.
 

Si un ocell...

Si un ocell vingués a la meva ciutat
s'estranyaria. El murmuri constant
dels metalls que són colpits i raspats
i les poques, dèbils veus que s'alcen
sobre l'estremiment de les grans cadenes
arreu arrossegades i tibades en un tot,
les cadenes que arriben i surten del mar
que s'enfonsen al cor de la muntanya,
que invisibles creuen i sostenen la ciutat.
Si l'ocell vingués es sorprendria
enfront l'absoluta densitat
dels vénen i van que atapeeixen
per després crepitar als laterals de la xarxa.
Observaria el desconcert a les cruïlles
el bombeig glaçat dels desordres
que devoren els grans canals de ciment,
la palpitació dels vius que puja fins al cel
per esvair-se, veus que no saben,
homes intuïts que criden i no s'entenen.
Si un ocell vingués a la meva ciutat
tremolaria, infant deixat al ras,
deixat al ras, colpit pels vents del nord.
Volaria damunt els rectangles dels terrats
confós per tantes línies i codis sense crèdit
aterrit per la idea del bosc sotmès
a la jerarquia de l'eixam d'angles tallants
oposats a l'ondulació, al traç natural,
és l'ordre de ferro el que preval,
empresonant l'acròbata, modulant l'atzar.
El cant emmudit, el bec com una garjola
les ales esdevenen navalles a les places
on no hi ha ningú que les sàpiga assenyalar.
Tremola i vibra l'urbs cruspint-se les mans
dels seus fills, agregant-los per idèntics
malgrat que senten l'esglai que no atenen
dormint sobre flassades de vidres esmicolats
on els somnis són figueretes atrofiades
que s'obliden als descampats dels ravals.
Quan la foscor creixés, l'ocell s'enfilaria
damunt el campanar deixat a les derives,
estrèpits sense memòria, el fluxe
dels fragments que suren i són engolits
al mar de crom que dóna i treu la vida
deixant un rastre prim, una raó estèril
a l'estructura de Babel que es justifica.
La lluna emergiria fatigosa i constant,
traçant una paràbola de promeses
quasi imperceptibles entre tants reclams
mentre els estels filarien com aranyes
al seu voltant mirant-ho tot amb recel.
L'ocell, quiet, esperaria la matinada
esperaria un corrent dins de l'aire,
un lleu aroma d'uns altres dominis
desdibuixats a les tel. les de tantes nits,
arrupit, somiant els contorns d'altres dies
mentre la ciutat, abans de bategar, s'aquieta.



I.K, abril 2015

8.4.15

Nous demiürgs

Nous demiürgs

Aquí arriben els nous demiürgs
enfilant-se un a un a l'escenari
empesos per déus mediocres.
Pugen i canten boniques històries
un darrera l'altre,
donen fe de la noia que marxa
un darrera l'altre,
del desencís de la flor marcida,
cansalada de comèdia.
Són tan dolços, estimen tant viure,
que es fan estimar amb llàgrimes,
un darrera l'altre,
mentre hi ha un noi a cada
xamfrà, a cada cubell,
a cada escala hi ha un noi
escarpat amb el silenci del pobre,
lluny de les cançons
de surfistes i martinis
a las arenes llargues,
molt lluny, molt lluny,
la noia rodola pels polígons
la dona implora al pare nostre
el pare surt d'amagat del cau
del menjadors socials
amb un nen a cada mà
sense mirar a dreta i esquerra.
Què els hi pots ensenyar,
quin es el camí que mostres?
I els nous demiürgs
canten desencoratjats aquesta
fi de món sentimental
un darrera l'altre,
avui, dia de desnonats,
de suïcidis discrets, de mares sense llet,
d'homes de ferro esventrats
de velles, joves i infants llançats
escales avall,
un darrer l'altre, un darrera l'altre, un darrera l'altre, un...

I.K, abril de 2015